A banda de l’emigració, aparegueren altres maneres d’introduir la diversitat cultural del món a Callús. El país anava obrint-se a noves propostes i noves maneres de veure les coses que hi arribaven i que ampliaven les oportunitats per descobrir novetats. Tot semblava aprofitable.
Tot ens afectava. En principi, malgrat que es pogués pensar que era impossible, fins i tot en sectors puixants de l’època, com el del turisme, per exemple, es creia que no podria pas afectar els callussencs. Però tot començava a travar-se a nivell internacional i, si bé de manera primitiva, es començava a teixir i a practicar-se la globalització. Es començava a veure que tot podia afectar a a, agradés, o no, a tothom. Les polítiques del mateix ministre franquista Fraga Iribarne, encarregat de promoure el ministeri de Información y Turismo, en són una mostra.
Un poble com el de Callús, acabat de néixer, de fet, com a col·lectiu a partir de les quatre o cinc fàbriques que havien nascut en el seu si, semblava que havia de viure tranquil, reclòs en la tasca quotidiana d’anar a la fàbrica sense que l’hagués d’afectar res del món exterior. Però, tot i així, en canvi, va estar a punt de fer-ho sota la direcció estratègica que aquest ministre encapçalava. Quan aparegué l’Anella Daurada, ja havia fet furor promovent el Spain is different amb el sol peninsular i venent una imatge de singularitat extreta de la visió d’aïllament que Europa tenia de l’estat aleshores, tot promovent els atractius turístics provinents del primitivisme de molts dels seus racons i venent un canvi d’obertura del país que qualsevol, amb dos dits de front, podia adonar-se que, si de cas era alguna cosa, era una posa estètica més que no pas real.
Ara bé, en la línia que qualsevol cosa podia despertar l’efecte papallona, segons el qual qualsevol petita cosa pot desencadenar tot un seguit d’efectes involuntaris que no s’acaba de saber on poden arribar, el turisme també afectà, a diferents nivells, al municipi. No solament perquè aparegueren algunes feines que permeteren, a estudiants i treballadors del poble, trobar feines temporeres i tòrrides d’estiu, o bé fixes i permanents, sinó que també es temptejaren iniciatives pròpies del ram. Segons alguns testimonis ( Mateu?), el mateix Fraga Iribarne, havia visitat Callús per venir a dinar i, en acabat, després d’una visita a l’antic Hostal dels Manxons, havia descartat aprofitar l’arquitectura que en quedava per convertir-lo en un parador turístic pel fet que estava construït de tàpia i no de pedra. Però, a més, qualsevol petita cosa, i en el sector turístic, també, s’impulsava coses imprevisibles, per molt senzilles que fossin, quasi imperceptibles, que anaven furgant en petits canvis que, inconscientment, s’anaven produint.
No estem pas parlant de coses gens estranyes ni extraordinàries, ni de la influència de les noves idees i maneres de viure que, de tots és conegut, escampaven els turistes a mesura que visitaven el país. Els qui llavors eren canalla, formaven grups de tres o quatre infants que s’asseien als bancs de cal Borrelles o ca l’Oliaire, o d’altres que hi havia per la carretera, durant els matins o les tardes de les vacances d’estiu i, quan sentien venir un cotxe de la banda de Manresa, que sovint eren de matrícula estrangera perquè aquí encara escassejaven els automòbils, mataven l’estona tot mirant d’endevinar de quin país seria la matrícula que apareixeria a la part davantera inferior del cotxe que venia. Evidentment, guanyava el qui n’encertava més, però, jugant, jugant, descobrírem els diferents colors de les matrícules i zones franceses, belgues, neerlandeses…, les rareses dels conductors britànics que tenien la mania de dur el volant a la dreta… i després encara comentàvem on eren situats tots aquests estats i països i ens endinsàvem, sense ser-ne conscients, a la geografia pràctica, que a l’escola només recitàvem de memòria, de l’Europa que admiràvem.
La cultura musical tradicional local
La censura i repressió franquista i el cansament i la misèria, després de la guerra havia estroncat la majoria de manifestacions culturals i, si bé hi havia poques iniciatives culturals, les que defensessin o representessin una manera de mantenir viva la cultura catalana eren, a més, perseguides. L’atac franquista contra aquesta cultura abraçava molts àmbits, des de l’intent de minorització i abolició de la llengua catalana als llocs oficials, educatius i de serveis fins a les publicacions escrites de qualsevol mena. També feren desaparèixer moltes entitats o associacions que s’haguessin significat per la defensa de la cultura catalana.
Això volia dir que el nou règim no solament represalià persones concretes. Amb la Causa General, es perseguiren o jutjaren més d’una quarantena de callussencs considerats d’esquerres o separatistes, també es féu desaparèixer qualsevol lloc on s’hi pogués fer, o que s’hagués significat per, la defensa del país i la seva cultura. Van desaparèixer algunes activitats culturals i totes les polítiques que es consideressin contràries al nou govern. Cal Puig, com a centre d’animació de la vida cultural i política de Callús desaparegué.
Les activitats que s’havien realitzat al local de Catalunya Nova que, d’ençà del segle XIX, era l’espai social de reunió on confluïen els actes d’entreteniment i culturals i polítics dels republicans, nacionalistes i partits i sindicats d’esquerres progressistes van evaporar-se. De fet, els actes culturals més populars i de caire folklòric i tradicional, que eren els únics que s’autoritzaren, com és ara els Pastorets, o les caramelles, restaren, però foren absorbits pel Centre Parroquial (que, com que pertanyia a l’Església se li donava un cert marge d’autonomia), o es continuaren fent, com el cas de les caramelles, en una sola colla, que assajava al cafè de Dalt, que representava que era el dels vencedors de la guerra.
De tota la vida associativa i cultural que feia referència a Catalunya i a la seva tradició n’havia quedat poca cosa després de la guerra. Pràcticament, només s’havia aguantat ferma la tradició caramellaire o, millor dit, d’una colla única, que unificà, obligatòriament, cantaires que procedien dels dos grups de caramelles antics, anteriors a la guerra de 1936, el dels de Baix i el dels de Dalt.
Aquesta branca de la cultura popular musical tradicional, doncs, quedà intacta com a activitat cultural de país però no fou fins el 1951 (?), quan emparant-se amb les antigues iniciatives dels Cors Clavé, on segurament havia pertangut el cor de L’ Estrella, posteriorment denominat La Unió, que havia assajat a cal Puig, el cafè de Baix, a tombant de segle XIX i XX. Pel que podem deduir de l’arxiu de partitures que encara es conserven, aquest cor era el que tenia cura de l’organització de caramelles. Més tard, als anys 20, la colla de cantaires de l’Alianza, els del cafè els de dalt, s’afegí a les cantades. Però fins poc abans de començar la guerra de 1936, només els cors eren només masculins.
Des de final del segle XIX, contemporanis al primer cor de l’Estrella, hi havien cors d’homes a la parròquia i, abans de la guerra, ja hi havia les filles de Maria, que també tenien el seu cor de noies, separat dels nois, a la parròquia i que també cantava en oficis i processons.
Passada la guerra, s’unificaren els cors d’homes. Però sempre hi havia grups d’homes per fer cantades populars que persistiren, molt reduïdes, amb prou feines d’una dotzena d’homes, vora el foc de cal Poloni, a la Tartana, que en deien, per la manera que estaven distribuïts els seus bancs per seure. Entre la colla d’amics i cantaires que participaven en aquelles trobades, es repassaven els records de la guerra i de vida, i es cantava tota mena de cançons i, una part d’aquells tertulians formaren part de les entitats musicals que aparegueren a final dels anys 40, l’Esbart Dansaire Anella Daurada, el 1949, o, a principi dels 50, el Cor els Bons Companys, que també entrà a formar part dels Cors Clavé. l’any 1951.
Fou costum de principi dels anys 60 delegar l’organització de la Festa Major del municipi al Cor Els Bons Companys. Musicalment, Josep Quer portava la batuta però de les qüestions administratives i organitzatives les duien alguns dels cantaires. Entre ells, destacaven els cosins Josep M. Gall i Santasusana, que a principi de la dècada era el president de l’entitat, i Joan Santasusana i Cardona qui, de fet portava a terme la part més executiva dels actes que organitzaven. Fou ell qui precisament, davant la celebració de la Festa Major de 1963, intentà engrescar una colla de joves del poble per tal que ballessin un concurs de sardanes de lluïment entre els actes que es preparaven per a l’envelat d’aquell any. S’hi apuntaren una colla de joves… encapçalats pe Bonaventura Puig, però que, pel que fa als balls, coordinava Valentí Quer, un sardanista de Súria, germà de Josep Quer, director de la Coral Els Bons Companys, que, amb altres sardanistes de Súria, assajà els novells sardanistes callussencs per a l’esdeveniment que es volia fer a l’envelat. Com que hi va haver una malentesa amb l’Agrupació Dansaire de Manresa, que era qui solia organitzar aquests esdeveniments a la comarca, i el concurs ni es preparà, finalment s’optà per improvisat una sardana de lluïment ballada per colles surienques i callussenques i prou. Però, l’any sobre, Joan Santasusana tornà a engrescar el tema una altra vegada i, amb estreta col·laboració organitzativa de l’Agrupació Dansaire del Bages, i la col·laboració dels sardanistes suriencs, a l’hora d’assajar als sardanistes, el concurs Comarcal de Sardanes del 23 d’agost de 1964 fou una realitat, tot i que, el cap de setmana anterior, la nova Colla Sardanista Anella Daurada de Callús ja s’havia estrenat en un concurs de sardanes de la mateixa categoria, a la colònia Prat de Puig-reig, on un comentari catastròfic d’algun espectador, fet a la vora dels nous dansaires, augurà la mala astrugància que aquella nova colla sardanista no faria mai res en el món d’aquells concursos sardanístics.