Com que l’economia anava marxant prou bé, al ritme que s’incrementaven les fàbriques, que funcionaven tant com podien, la mà d’obra escassejava i els fabricants s’havien d’espavilar per treure mà d’obra d’allà on fos. Primer, a finals del segle XIX, la filatura i els telers havien ocupat la riuada de pagesos de les rodalies, masovers i parcers, alguns dels quals encara es mantenien en els seus masos originals, però la majoria d’ells s’anaven instal·lant, moltes vegades temporalment, al Raval, prop de la carretera que el travessava, a les colònies d’Antius i el Cortès amb el barri Bogadella, i, a final del XIX, també al barri del Guix i també es mantingueren als Manxons i engrandiren el raval de Cal Cavaller.
Per aquests verals s’hi encabien tots els nous obrers que anaven a treballar al tèxtil, però, encetat el nou segle XX, alguns també treballaven a les noves mines de potassa de Súria i construïen la via del tren que havia de transportar el mineral cap a la zona metropolitana de Barcelona. Una de les funcions que realitzà aleshores la colònia del Cortès que s’acabava d’estrenar, fou la d’habitatge i oficines dels tècnics i administratius que conduïen la construcció de les mines. Alguns d’aquests especialistes qualificats eren de procedència estrangera i hagueren d’esperar instal·lats a les casetes, i a la casa del director, de la colònia del Cortès que s’acabessin de construir els edificis i barriades surienques que, ben aviat, els aixoplugarien i començarien a complir les funcions socials i laborals per a les quals havien estat pensades.
Després, malgrat que ja començaven a introduir-se, poc o molt, continuà la immigració procedent d’altres llocs. Abans de la guerra de 1936, havia aparegut una immigració forana reduïda, provinent de diferents parts de l’estat, de Castella, per exemple. Sembla que fou un d’aquests immigrants, precisament, un dels primers que va promoure les ballades de sardanes.
No deixa de ser curiós que la primera notícia oral d’implantació de la sardana a Callús que ens ha arribat provingui, precisament, de l’afició que tingué Francesc Sánchez i Ferreira un treballador originari de Villar de Ciervo, un poble de Salamanca. Segons el testimoniatge de familiars i d’altres veïns del poble, per tradició oral es creu que fou ell un dels primeres, sinó el primer, callussenc del poble, que introduí les ballades de sardanes a Callús.
Havia nascut el 1888, i vingué a viure a Sant Martí de Torroella a tombant del segle XIX, l’any 1900, quan tenia 12 anys. S’instal·laren al poble veí perquè alguns membres de la família treballaven a la fàbrica del Molinet. Sembla, però, que ell començà, ben d’hora, a treballar en el ram de la construcció, mentre s’enamorà de Carme Baraldés i Riera, que vivia a Cal Celdoni, a Sant Martí de Torroella mateix i era sis anys més gran que el seu marit Francesc. Un cop casats, s’instal·laren a la banda de la costa, en concret a Sant Feliu de Guíxols, on nasqué l’hereu, Francesc Sánchez i Baraldès i tres dels quatre fills que hi tingueren, però, si fem cas del lloc on nasqué un altre dels seus fills, també havien viscut temporalment a Palamós. Fou en aquella zona costanera, on floria amb molta empenta la sardana, on Francesc Sánchez i Ferreira es convertí en un especialista i un gran aficionat d’aquesta dansa que puntejava magistralment.
Fou aquest engrescament que l’animà a organitzar ballades de sardanes, de tant en tant, davant de casa seva, a la carretera de Cardona quan, a partir de 1922, la família s’instal·la definitivament a Callús. Posaven música i, tothom qui volia, s’apuntava, segons conta la tradició, a les primeres rotllanes sardanistes de Callús. La Maria Oliva encara recorda avui com, quan ella era petita, Francesc Sánchez i Ferreira, lluint el seu bigoti recargolat, encapçalava aquestes activitats, davant de cal Triola, d’aficionat a la dansa del país, i escampava la febre sardanística entre els seus nous conciutadans.
De fet, el costum d’escoltar i ballar sardanes amb música de gramòfon i de tocadiscs es devia allargar fins l’aparició de la colla sardanista Anella Daurada. Tenim notícia que se n’havia ballat a altres indrets de la carretera, davant de l’estanc, o més avall, cap a la banda de la taverna de cal Poloni, després de la guerra del 36 sobretot, davant del Centre Parroquial, on mossèn Joan Rodríguez i els components de l’Acció Catòlica del poble, n’organitzaven sovint, en acabar les activitats que s’organitzaven al Centre Parroquial, o bé els ritus litúrgics, en sortir de l’Església parroquial.
Les ballades amb cobla, en canvi, eren més aviat comptades. Només s’organitzaven en comptades ocasions. Les comencem a detectar en programes de la Festa Major d’algunes colònies, com la del Cortès, a partir de 1926, tot i que, això, és clar, no vol pas dir que fossin les primeres actuacions perquè, havent-se presentat com a dansa representativa de Catalunya des de final del segle XIX, les ballades ja s’havien escampat per bona part del país anys abans i, per tant, és molt probable que els callussencs haguessin animat les seves celebracions locals anteriorment acompanyats per alguna cobla. Fins i tot, en algunes celebracions escadusseres, com les de Sant Antoni Maria Claret, les cobles, pagades pels amos i directors de les fàbriques locals, hi esdevingueren habituals per fer la festa més vistosa.
Tot seguit, especialment durant els anys 50 i 60 del segle XX, la població callussenca havia augmentat força amb l’arribada de nous immigrats que, llavors sí, procedien majoritàriament d’Andalusia, si bé també n’havien vingut d’Aragó, o d’altres indrets de la península, per anar a treballar a les fàbriques i a les mines veïnes. Per acabar d’arrodonir la barreja de procedències, els directors de les fàbriques havien de fer mans i mànegues, aleshores, per aconseguir que aquests emigrants, o d’altres que intentaven atreure de les zones més somortes de Lleida o bé captaven, millorant-los les condicions laborals, de fàbriques de l’altre riu, es quedessin a treballar a les seves fàbriques. Fins i tot, s’hagué d’arribar a pactes entre directors de les fàbriques callussenques perquè, entre ells, no es traguessin el personal que havia començat a treballar a les seves empreses.
Aquesta intensitat laboral feu créixer el nombre d’habitants callussencs que, en acabar la dècada dels 60, s’aproparen als 2000 habitants. Com sol ser, malauradament, habitual en onades emigratòries, més d’un dels nous habitants, fossin d’on fossin, però especialment els quins anaven arribant a última hora, que solien ser andalusos, s’hagueren d’entatxonar com pogueren dins els habitatges i forats més o menys habitables de l’àmbit de l’antic Raval, que s’havia consolidat com a nucli urbà, o de cases de pagès mal apuntalades que havien quedat mig abandonades.
L’ampliació urbanística del nucli urbà s’havia aturat pràcticament a principi dels anys 20. Als anys 50 i 60, amb les noves necessitats que es presentaven i els nous serveis que calien per fer-hi front, per una banda, i la millor situació econòmica general, per l’altra, el poble començà a estendre’s en direcció a Manresa, a partir del carrer Dupont, sud enllà.
Fou en aquesta ampliació que s’aixecarien bona part dels nous edificis o zones de serveis durant l’època de la vida de la colla sardanista, o poc abans: el nou edifici del sindicat dels pagesos (???), el nou ajuntament i el nou parc infantil, construïts durant l’alcaldia de Bartomeu Suaña, i les noves escoles i les noves piscines, de l’època de l’alcaldia de Joan Santasusana, per exemple, i, a més, una bona colla de cases configuraven els nous carrers de Manresa i Cardener i allargaven la carretera en direcció a la riera de les Feixes.
Si tenim presents les primeres tongades de sardanistes, els cognoms Hermoso, Cognom del Gregorio, Álvarez, Pérez (Sardans?), Martínez, Ortiz, Arcos, Montiel… i altres de similars, denoten la participació i, per tant, la possibilitat i facilitat d’inclusió social de joves de famílies de procedència forana, de primera o segona generació, que entraren a formar part de la colla sardanista i, en ella, hi trobaren un espai que els permeté connectar amb el país i amb la seva gent.
Amb tot, sociològicament, com ha assenyalat alguna vegada Florenci Bosch, no deixa de ser curiós que, pel que fa a les noies, no s’hi troben joves immigrades de darrere generació, acabades d’arribar del seu poble d’origen, que fessin aquest pas, si bé és cert que hi ha alguns casos en què els seus familiars pertanyien a famílies immigrants en generacions anteriors.